• 11
  • gen.
  • 0

Papa, mama, si ploro és perquè us necessito!

Quan  acabes de ser mare o pare, sobretot quan és per primera vegada, moltes persones del nostre entorn més proper i no tan, ens donen consells sobre la criança dels fills, basant-se en les pròpies creences, amb allò que “s’ha dit sempre” i allò que la nostra cultura i societat accepta com a “normal” .

Massa sovint se senten frases com “no l’agafis en braços que s’acostumarà…”, “ha d’aprendre que la vida és dura”, “és bo que plori perquè se li eixamplin els pulmons”, “ha de ser independent…”, “ha d’aprendre a calmar-se sol…”, “millor que dormi a la seva habitació des del primer dia”, “l’estàs mal criant amb tants braços”… aquestes tan sols són uns pocs exemples del que se senten a dir dia a dia moltes mares. I què hi ha de veritat en tot això?? RES DE RES, són un conjunt de frases producte de falses creences, basades en les necessitats dels adults i no en la dels nens.

Dintre del grup dels mamífers, els humans som els que naixem més immadurs, no podem caminar, per tan no podem seguir la nostra mare com faria una vedell o una girafa i tampoc  podem agafar-nos al coll de la nostra mare com ho faria una mona. Per tan, depenem totalment de la cura dels nostres progenitors. I els nadons ho saben, saben que sols no sobreviurien i tenen mecanismes d’alarma, com el plor per fer-se sentir i que “algú” en tingui cura.

Per poder néixer amb les mateixes habilitats que neix un vedell, la gestació humana hauria de durar 18 mesos i llavors tindríem nadons tan grans que no podríem parir-los. Per això la sàvia naturalesa la va escurçar a 9 mesos.

Els nadons es passen 9 mesos dins de l’úter de la seva mare, un entorn càlid i segur.  Després surten a un món ple de soroll i llum encegadora, imagineu que un dia a mitja nit i sense avisar un posen al mig del camp nou ple de gent i amb tots els focus encesos i enfocats cap a vosaltres. Com us sentiríeu? Por, atabalament, molt d’estrès, inseguretat… així és com es sent un nadó quan neix. El pit de la mare és el lloc més segur per ells, senten el cor de la mare, senten la seva escalfor i hi tenen l’aliment. Això els dóna seguretat, tranquil·litat, protecció i per tant, garantia de supervivència. Per ells si no senten la teva escalfor simplement no hi ets, no són prou madurs per entendre que estàs a un metre, per tant, salten les alarmes i ploren.

Els nadons necessiten el contacte amb els seus pares igual que l’aliment. Quan ploren no ho fan perquè tenen ganes de  fer-nos la “punyeta” o perquè estem a mig sopar i volen que els passegem, ho fan perquè ens necessiten i la seva única manera d’expressar-ho és el plor, ploren per tot, sí, però perquè no poden fer-ho de cap altra manera. Deixar-los plorar és cruel i acostumar-los a “abandono”, a ensenyar-los que no són importants, a perdre’ls el respecte, a no atendre les seves necessitats bàsiques. Pressuposem que quan una persona adulta plora ho fa per alguna raó important i per tan intentem consolar-lo, ajudar-lo o donar-li un mocador. Si tenim tan clar això, perquè quan és amb un nadó o un infant pensem “ens vol prendre el pèl, deixem-lo que plori una estona ja es cansarà, que s’acostumi que la vida és dura…..”  quan simplement el què ens està dient és que ens necessita a prop.

Com la major part dels processos de la vida, la “independència” del nadó és evolutiva. Quan neixen ens necessiten molt; mica a mica van creixent i fent canvis; un dia juguen allà al nostre costat, un altre dia juguen a dues passes, un altre ja corren pel parc, un altre van sols a buscar el pa… és evolutiu i cada infant va al seu ritme, no sent millor o pitjor que un nadó amb 9 mesos necessiti ser portejat constantment, i un altre prefereixi jugar i anar a quatre grapes a tot arreu. L’important és que sigui l’infant qui marqui el ritme i els seu pares hi siguin per acompanyar-lo amb respecte i confiança, entenent els seus processos.

D’aquesta manera tindrem adults més segurs de si mateixos, amb gran capacitat per gestionar l’estrès, que actuaran amb respecte i empatia cap a les persones que els envolten perquè això és el que els hi hauran ensenyat de ben petits.

Deixa un comentari